J.M Carrasco:“El nostre objectiu és reconèixer des de la Terra l’ull d’un astronauta a la Lluna”

ASTRONOCAT, Universitat de Barcelona || Aquest darrer dilluns dia 6 de març, Josep Manel Carrasco va acollir l’equip d’AstronoCat al seu despatx, situat al departament d’astronomia de la Facultat de Física, a la Universitat de Barcelona. A les recents tocades quatre de la tarda, científic i periodistes ens posàvem a conversar de ciència i astronomia, però sobretot, de la missió Gaia que emprenia fa poc més de 3 anys l’Agència Espacial Europea (ESA). Aquesta missió té com a objectiu recrear el més precís mapa estel·lar de tota la Via Làctia. I en ella, el docent i investigador hi té un paper clau important, concretament, en l’àmbit de la fotometria i espectometria. De primera mà, i en un ambient més familiar que res, vam tenir la sort de conèixer el que us intentem plasmar a continuació.

D’on sorgeix la voluntat de voler dissenyar el mapa estel·lar de la Via Làctia més precís que s’ha fet fins ara?

Abans de Gaia va haver-hi una missió espacial que es deia Hipparcos, també de la ESA. Aquesta va fer un catàleg d’unes cent vint mil estrelles properes al Sol. I per elaborar un mapa de tota la galàxia necessitàvem cobrir una regió més àmplia de la Via Làctia. Aquest fet va esdevenir el punt de partida per emprendre la missió Gaia, amb la diferència que Hipparcos només mirava i determinava la posició de les estrelles prèviament assignades en un catàleg. Actualment, amb Gaia escombrem tot el cel fins un límit de magnitud de lluentor, i determinem molt bé la seva posició i els seus moviments. En conseqüència podem anar més enllà de la Via Làctia i escombrar més regions. Aproximadament, són un milió d’estrelles, que representen un 1% del contingut d’estrelles de la galàxia.Tanmateix, es tracta d’una regió molt més extensa que l’anterior.

En quin moment els científics implicats vau creure que teníeu els recursos suficients per fer-ho?

Amb Hipparcos teníem un instrument que mesurava la quantitat de llum que rebíem de l’estrella. Amb Gaia tenim càmeres CCDs, com les que tenim actualment, molt més precises i que poden determinar molt bé la posició i la lluentor. Els satisfactoris resultats obtinguts en la missió Hipparcos van ser els que van impulsar, en bona part, l’Agència Espacial Europea per continuar amb la missió Gaia.

3 anys després d’iniciar el projecte, Gaia ja s’ha considerat el mapa espacial més precís que existeix superant la missió Hipparcos, el seu precedent més directe. Quin és el màxim que es marca la direcció del projecte per als anys que venen?

Gaia es va enlairar el 2013. El 2014 va començar a realitzar observacions habitualment després d’un any d’avaluar si el satèl·lit estava en bones condicions. El setembre del 2016 vam publicar les primeres dades a partir de les quals vam intentar elaborar el primer mapa amb la màxima presició que les circumstàncies ens permetien. La missió ha de durar un mínim de cinc anys, a banda de possibles extensions. I al final d’aquests cinc anys, tenint en compte que Hipparcos era capaç de distingir – des de la Terra – si un astronauta era a la Lluna, amb Gaia tindrem posicions tan precises com per poder detectar l’ull d’aquest mateix  astronauta.

L’equip científic de l’ICCUB s’integra dins un conjunt europeu anomenat DPAC. Quina és la tasca de la “delegació barcelonina” dins el projecte?

L’equip de Barcelona participa a la missió des del seu començament. Jo vaig unir-m’hi quan ja estava més o menys planejat el projecte. Tot i això, encara s’havia de refinar l’instrument per aconseguir la millor ciència possible. Jo treballava a la part de la fotometria, és a dir, intentant determinar la temperatura de les estrelles i la lluentor…Un altre equip de Barcelona, quan encara no s’havia emprès la missió, es va dedicar a simular què obtindríem per poder saber si l’instrument estava ben dissenyat. Ara que ja tenim les dades podem dir que la part important és una altra: el processament de les dades i la seva classificació, on aquí a Barcelona també hi tenim un paper important.

L’octubre d’aquest darrer 2016, en una entrevista a Catalunya Informació es mostrava molt satisfet amb el transcurs de la missió. A dia d’avui, gaire bé mig any després, l’optimisme segueix sent el mateix? S’és encara més ambiciós respecte l’assoliment dels objectius?

(L’entrevistat somriu sorprès envers la coneixença d’aquella entrevista).

Quan es va enlairar la missió jo no havia estat treballant mai a cap missió espacial, i les primeres notícies que reps són normalment típics contratemps de principi de projecte. En el nostre cas, el principal va ser l’excés de contaminació que entorpia el bon funcionament dels miralls. De mica en mica, però, hem anat tractant de manera diferent amb aquests problemes. Sí, ens han complicat la vida, però el resultat que vam presentar el 2016 ens dóna pistes que la missió serà “un bombazo” i podrem aconseguir catalogar mil milions d’objectes entre estrelles, quàsars, potser planetes extrasolars… Qui sap. però la presició és tan bona que estem veient coses quer fins ara no havíem vist en el funcionament de cap instrument. I això s’ha d’entendre, adaptar, i extreure’n la màxima ciència possible.

Quin es el tipus d’acreditació que qualsevol científic necessita per poder formar d’una missió com aquesta? Dit d’una altra manera, el funcionament de contractació de científics és com el d’una empresa que contractés treballadors per fer una feina temporalment?

Partim de dues vessants: d’una banda la part industrial, on sí que l’Agència Espacial Europea signa un contracte amb els Ministeris dels diferents països, des d’on es comprometen a finançar el projecte a canvi de contractes industrials, la qual cosa suposa un retorn tecnològic pel país. Tanmateix, a Espanya hi ha empreses com SENER, que han de construir una part del satèl·lit, i és la pròpia empresa qui utilitza el seu propi criteri de contractació. L’altra vessant és la d’investigació, que consisteix en construir la teva pròpia reputació com a científic implicat al projecte. Per exemple, aquí a la Universitat de Barcelona pot existir la possibilitat que un estudiant de física vulgui treure’s el doctorat i s’incorpori a un grup implicat al projecte de Gaia, i si el seu treball es correspon amb el que l’ESA espera pot acabar participant més activament a la missió.

La seva tasca dins el projecte rau en la calibració de la fotometría de GAIA. El darrer mes de febrer, a l’ICCUB Winter Meeting es va presentar el projecte amb un funcionament aplicat als Espais de Hilbert. Quina és la principal aportació d’aquest concepte a la fotometria i espectrometria de GAIA?

No ens hem de confondre pel fet que un punt en una imatge pugui ser brillant que un altre.  Això pot deure’s a què el xip de la càmera utilitzada sigui més o menys sensible i no perquè l’estrella sigui, realment, més brillant. En aquest punt és quan entra en joc el calibratge: s’han de posar totes les observacions en un mateix sistema i determinar si una estrella és brillant perquè ho és i no per la càmera utilitzada. A grans trets, aquesta és la tasca de la calibració de la fotometria. A partir del moment en què disposem d’un pla focal i del comportament detallat de l’instrument es podrà anar refinant en procés de calibratge en les descomposicions en base a la nomenclatura matemàtica dels Espais de Hilbert. Tenim un sistema que funciona bé, però estem intentant refinar-ho encara més de cara al final de la missió.

És cert que el tema que ens ocupa i en el que vostè hi té un vincle més fort és amb Gaia, però el descobriment de Trappist-1 no ha deixat ningú indiferent. Suposa, aquest, un punt i a part per l’astronomia mundial? És un dels majors descobriments en el que va de segle?

Aquesta notícia és important per dos motius. En primer lloc, és la primera vegada que es detecten set planetes de tipus terrestre en un mateix sistema planetari i al voltant d’una altra estrella que no sigui el Sol. Fins i tot, aquí al Sistema Solar, de planetes terrestres només en tenim quatre: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Allà, a banda de l’existència d’aquests set planetes terrestres, n’hi ha quatre que es troben a una zona habitable, és a dir, no són massa llunys de l’estrella com perquè l’aigua es congeli; ni tampoc massa a prop com perquè s’evapori. També hi ha altres factors que conviden a l’esperança de vida: presència d’activitat volcànica, bombardeigs de partícules contra l’estrella en qüestió… Malgrat tot, cal reconèixer que s’han trobat planetes terrestres encara més a prop, com per exemple a Pròxima Centauri. El que evidencia això és que estem dins una revolució en què comencem a descobrir planetes a tot arreu i, a més, assolibles per estudiar-los amb calma.

El sector científic, i en concret de la investigació, passa per moments delicats actualment al nostre país. La manca d’inversió i de finançament dins els pressupostos són les principals “quimeres” que afronten. Com pot l’ICCUB – o qualsevol altre projecte científic – garantir l’èxit en la seva recerca tot i la manca de recursos?

El Ministeri ha retallat a molta ciència bàsica – que, a priori, no té cap aplicació directa -, convertint-se en la que més a patit. El que passa és que la ciència bàsica funciona de forma que s’estudia per estudiar pensant que no hi haurà benefici econòmic, però finalment sempre acaba tenint una sortida. Per exemple, Benjamin Franklin va començar a estudiar l’electricitat i el comportament dels electrons sense pensar el que després va acabar provocant, beneficis econòmics a part. És aquest tipus de ciència la que s’ha retallat més.

D’altra banda, la ciència aplicada no n’ha sortit tant vulnerada. La missió Gaia és un exemple de ciència aplicada. El ministeri dóna uns diners a l’Agència Espacial Europea que en el futur es converteix en forma de retorn tecnològic en forma de contractes. El que és més preocupant és l’altra banda, gent que estudia asteroides, estrelles… Coses que a priori no semblen que tinguin retorn però que a la llarga sempre en tenen.

I ja per tancar l’entrevista, i tenint en compte la conferència que vostè mateix va oferir a Sant Cugat el dimarts passat, com es pot atraure al sector jove cap a la ciència i l’astronomia?

El problema és que des dels 3 anys ens posen davant un professor que ens explica coses i que de mica en mica ens fa avorrida la ciència. A més, hi ha molts moments que pensem que no sabem per a què serveix una ciència com les matemàtiques, com s’aplica, etc. I el pas del temps comencem a pensar que ens convé més treballar o estudiar d’alguna cosa no relacionada amb la ciència. El que hem de fer és crear vocació científica i hem de motivar els joves per fer que la nostra societat no es basi només en el turisme o en altres aspectes més populars avui, sinó que també es basi en la ciència. La ciència ens pot treure de la crisi a partir d’una petita inversió i amb un posterior retorn tecnològic, i això no és gens reconegut.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s